Cabirol (Capreolus capreolus)

Pràcticament extingit a Catalunya, diuen que a l’Alt Pirineu, el Pirineu més occidental, sempre n’hi va quedar algun... Allà mitjans i finals dels 90 se n’alliberen, per part de l’administració primer i dels caçadors després, uns quants centenars. La seva resposta al Medi Natural que es troba, casualment i per atzar, és fabulosa i inesperada (els més savis i “enterats” us diran que ja estava previst que anés tant bé...). Actualment el cabirol està encara en expansió i és present en qualsevol espai de Catalunya on hi hagi bosc, de vora mar fins dalt del Pirineu català. És el més petit dels nostres cèrvids, però també el més bufó.

Finals de primavera, en un bosc de l’Alta Garrotxa, primera hora del matí, es senten lladrucs! Potser és un pobre gosset que s’ha perdut. Poc a poc, sense fer soroll ens hi acostem, no el volem pas espantar. Arribem a una clariana, de fet és un prat gros. En la vora més allunyada veiem el gosset lladruquejant. Calla! No, no és un gosset, té unes banyes curtes i punxegudes, és un cabirol! Efectivament, lladren com gossos i es fan fonedissos com si res. Tenen el zel a finals de primavera (depèn si viuen a ran de mar o a alta muntanya), però les femelles no pariran fins la primavera següent, entren en diapausa, tenen una biologia especial, totalment adaptativa, busqueu-la i feu-li una llegida, és... del tot sorprenent.