OCELLS DE FRED

De petits els nostres pares ens havien fet veure, tot passejant pel bosc, que quant arribava el fred hi havia ocells que apareixien massivament. Així, els tords, els tords ala-roig, les grives cerdanes, els pinsans, els pinsans mecs, els pinsans borroners, les fredelugues, les daurades grosses, els entranyables reiets (pit-roig), els calandris (aloses), els lluers, les becades, els becadells, els ànecs, els estornells, els tudons... feien arribades més o menys abundoses als boscos temperats i a la plana.

Aquestes arribades s’anticipaven dos o tres dies a les fortes fredorades i al mal temps. Era ben lògic, els pares ens explicaven que els hi anava la vida, si no eren capaços d’anticipar-se, esgotaven les seves possibilitats de sobreviure davant la dificultat de trobar menjar i recer.

Amb el temps tot canvia i no només pel “canvi climàtic”. Qui havia de dir que els estornells o els tudons esdevindrien sedentaris en les nostres terres catalanes. Qui diria que veuríem puputs a qualsevol època de l’any o que seria possible veure pinsà trompeter a casa nostra. Qui hagués dit que gavians, garces, tudons, porc senglars... degut a la seves capacitats d’adaptació antròpica... es farien tant abundoses. Qui ho havia de dir?...

Aquells “ocells de fred” eren indicadors infalibles, per sobre de “meteocats”, “aemets”, i tants altres models predictius (ara en diuen prediccions elaborades amb IA). Veure aquells “ocells de fred”, et feia papallonejar l’estómac, s’acostaven les vacances de Nadal, el “caga Tió”, el Cap d’Any i la il•lusió infantil dels Reis de l’Orient. Era hora de fer foc (abans es podia fer foc lliurement a l’hivern. Pas ara que calen comunicacions o permisos per fer foc), d’anar a bosc per recollir material pel pessebre, d’abrigar-se tot escampant l’olor de naftalina de guants, bufandes, gorres i xiruques.

Depenent de si la irrupció era d’aire polar o siberià, la possibilitat de veure unes o altres espècies variava. Si era polar la cosa quedava més difusa, amb tot un barreig d’espècies d’”ocells del fred” com ara el tord, la griva cerdana, la fredeluga que arribaven massivament, o algun que altre ànec més propi d’Escandinàvia . Si era Siberià, en canvi, el tord ala-roig i les becades eren les estrelles missatgeres, les irrupcions solien ser prou marcades.
Si la cosa esdevenia més crua , amb baixades anormals de temperatura i nevades a cota baixa, era inevitable veure “ocells del fred” més especials, més estranys. Així, la possibilitat de veure algun passerell golanegre, algun ocell sedós, algun sit blanc, un pardal d’ala blanca o una merla de pit blanc a cota baixa, augmentava, proporcionalment al grau de l’excepcionalitat meteorològica del moment. Si ens permeteu, aquests els deixarem per un altre dia, per a un altre projecte adreçat a espècies “peculiars” on provarem d’aprofundir més en aquest aspecte.
Hem de fer especial esment al mar; allà també hi podem trobar “ocells de fred”. Mirar mar endins amb els binocles o un bon telescopi ens permetrà veure una sèrie d’espècies que ens marcaran inequívocament que el fred ja ha arribat, l’hivern ja és aquí. Igual que dèiem per tords, fredelugues, o grives cerdanes, si el fred és ben marcat la seva presència serà més abundant; parlem d’”ocells de fred” com ara calàbria grossa, calàbria agulla, gavot, ànec fosc, ànec negre, i de més especials si el fred és especialment contundent com ara l’èider o l’ànec negre.

No tenim cap intenció d’obrir debat, si voleu fer consultes precises sobre ocells hivernants, nidificants o divagants, trobareu un excel•lent munt de literatura al respecte (guies, anuaris, treballs, publicacions científiques, webs...).

Només volem presentar-vos alguns d’aquells nostres “OCELLS DE FRED”, aquells ocells missatgers que de petits ens feien papallonejar l’estómac amb les seves arribades i que, encara ara, recordem amb aquella il•lusió que es resisteix oblidar la innocència naturalista d’aleshores, innocència que ja no tornarà mai més. Quina llàstima!